Fa un mes que estic d’Erasmus a Cork, la segona ciutat més gran de la República d’Irlanda, al sud-oest del país. En aquest temps he pogut conèixer una mica l’ambient d’aquesta part del país on el conflicte nacional no és gaire present. Això és Irlanda, ningú ho dubta i ningú pretén que sigui altre país. Ara bé, no passa el mateix al nord de la illa, territori ocupat des de fa segles pel Regne Unit. Allà el conflicte polític és ben present, ara ja no és violent, però les reminiscències del conflicte armat encara són visibles.
Irlanda s’organitza administrativament a partir de provinces (províncies) i counties (equivalent a les nostres comarques). Hi ha 4 provinces i 32 counties. Sis dels nou counties de la province de Ulster, (més coneguts com a Northen Ireland – Irlanda del Nord -, terme que no agrada als republicans) pertanyen al Regne Unit.
La llengua pròpia d’Irlanda és el gaèlic irlandès, però l’anglès s’ha imposat amb força deixant el gaèlic en una posició minoritària amb només uns 72.000 parlants habituals (al voltant d’un 1.6% dels irlandesos) que viuen bàsicament a l’oest de la illa. De tota manera, existeix un canal de televisió en gaèlic (moltes vegades subtitulat en anglès), tots els rètols i indicacions són bilingües i cada cop s’ensenya més la llengua a les escoles (hi ha escoles amb immersió lingüística en gaèlic –no gaires, però cada cop més -, però la majoria són angleses on s’ensenya el gaèlic com una altra assignatura).
Després d’aquesta breu introducció, entrem en el motiu d’aquest article. El passat cap de setmana, 28 – 30 de gener del 2011, ha tingut lloc a Derry (ciutat més gran del nord d’Irlanda després de Belfast) el Congrés Nacional de Ógra Shinn Féin (les joventuts d’aquest partit republicà irlandès d’esquerres que defensa la consecució d’una Irlanda reunificada sense l’ocupació britànica al nord). Quatre membres de les JERC hi hem assistit i m’agradaria explicar breument quin és l’ambient en la zona de conflicte i quines han estat les meves sensacions.
El viatge va ser llarg, havíem de recórrer en cotxe tota la illa de sud a nord. Anàvem seguint les indicacions cap a Derry (Doire en gaèlic) fins que, màgicament, en creuar la invisible frontera entre Irlanda i el Regne Unit, a tots els cartells va passar a posar “Londonderry” (segons m’han dit, capritx de la reina). Cal dir que en molts d’ells “London-” estava tatxat amb esprai… A més, les limitacions de velocitat estaven en milles, els rètols eren només en anglès i calia usar lliures (esterlines! Els bitllets de lliures que vam treure a “The Bank of Ireland – Northen Ireland” no ens serveixen per Anglaterra…). Malgrat això últim, certament estàvem sota dominació anglesa.
Només entrar a la ciutat de Derry es pot veure un mural on es llegeix “You are now entering Free Derry” (Estàs entrant a la Derry lliure), encapçalat per una bandera irlandesa. Estem a la zona alliberada, la zona republicana, els tradicionalment coneguts com a catòlics. Per tal de demostrar en quina zona ens trobem, pels carrers podies veure la bandera d’Irlanda pintada en voreres i fanals; també hi havia multitud de pintades reclamant drets o exaltant l’IRA (Irish Republican Army – Exercit Republicà Irlandès). L’altra part de la ciutat, que no vam trepitjar seguint el consell dels nostres camarades de Ógra, és la zona britànica, la zona unionista (de Regne UNIT), els protestants. Segons m’han explicat, el conflicte religiós no és tal, sinó que va servir com a excusa per tapar el verdader conflicte nacional. Com veieu, la divisió i el conflicte estan servits.
Derry (com a mínim la zona republicana) és famosa pels seus murals. Artistes irlandesos han creat les seves obres a les façanes d’algunes cases. Representen escenes del conflicte armat entre britànics i irlandesos durant els anys 70 i 80 del segle XX. Són escenes dures que et fan reflexionar sobre el que ha estat, sobre l’ús de la violència en conflictes nacionals, sobre l’opressió que han hagut de suportar i encara suporten en certa mesura els irlandesos del nord.
I encara vam reflexionar més en saber que aquell diumenge 30 de gener feia 39 anys dels fets del “Bloody Sunday” (Diumenge de Sang). Aquell diumenge de 1972, l’Associació Irlandesa de Drets Civils havia convocat una manifestació pacífica en repulsa per la detenció de nacionalistes i el seu ingrés a la presó incondicional sense judici previ. La manifestació va ser prohibida per les autoritats britàniques, tot i així la població de Derry va sortir al carrer. L’exèrcit britànic va preparar barricades per tal d’impedir la marxa. Una part de la manifestació s’hi va enfrontar amb pals i pedres com a úniques armes. Els britànics van rebre el suport de paracaigudistes militars d’elit que van obrir foc contra els manifestants. L’exèrcit britànic va assassinar 13 homes desarmats i en va ferir 15 més. Aquests fets van determinar el curs de la història moderna irlandesa. En la seva commemoració, cada 30 de gener es fa una marxa pels carrers on va tenir lloc la matança. Aquest any ha estat l’última; els familiars de les víctimes creuen que ja s’han recordat prou els horribles fets.
Per tal d’acabar amb un millor sabor de boca, m’agradaria parlar sobre la nit a Derry. Els típics pubs irlandesos es transformen, a la zona republicana, en llocs de trobada de nacionalistes que fan valdre la frase “Festa sí, lluita també”. Sona “rebel music” en viu. Cançons amb contingut polític i nacionalista emocionen a tots els presents, que criden les lletres eufòricament (lletres que diuen coses com orgullós de ser irlandès, estimo el meu país, aneu-vos-en a casa soldats britànics, etc.). En definitiva, un ambient no massa diferent a la festa catalanista que pots trobar al nostre país.
Com deia una diputada del Sinn Féin a les seves joventuts: “You’re the generation of the 32 counties” (Sou la generació dels 32 counties – l’Irlanda reunificada). Desitjo que sigui veritat i que també siguem la generació de la Catalunya independent.
Això és tot de moment des de la vostra corresponsal a Irlanda. Només em queda dir Tiocfaidh ár lá (El nostre dia arribarà) i visca la terra!
Alba Gil Povea, militant de les JERC Horta-Guinardó
El passat 1 de març les eleccions a la Comunitat Autònoma Basca han configurat el nou Parlament liderat altre cop pel PNB que ha tret 30 escons, seguit del PSE-EE/PSOE amb 25, el PP amb 13, Aralar amb 4, EA amb 1, EB-B amb 1 i UPyD amb 1. Aquests resultats representen la pèrdua per primera vegada de la majoria parlamentària per part del nacionalisme basc a la cambra autonòmica. Durant els següents dies els mitjans de comunicació ja s’han encarregat que tothom sapigués que per fi hi haurà un “canvi al País Basc”, i que s’ha aconseguit derrotar “el nacionalisme”. Els resultats oficials són els que són, però si ens els mirem més detingudament descobrim una altra realitat que pràcticament s’ha ignorat des dels mitjans informatius tradicionals. Es parla de “fracàs nacionalista”, quant el conjunt de forces sobiranistes (PNB, EA, Aralar, D3M i EB-B) sumen un 55,5% dels vots, i quatre anys enrere sumaven dos punts més. Ens comenten que el PNB ha patit una gran caiguda electoral, quan justament ha tret els mateixos resultats que en els anteriors comicis autonòmics: aleshores la coalició PNB+EA aconseguia un 38,7% de suport i aquest cop n’ha rebut un 38,1%… No és en aquest àmbit on realment ha hagut canvis, sinó en el “bàndol constitucionalista” com agrada anomenar actualment el PSE i el PP, on és clar la fuita de vot que ha patit la formació de Rajoy a favor del pretès Obama basc Patxi López. Fins aquí no hi ha grans novetats en el panorama polític, però ha estat precisament la maniobra de Madrid la que ha aconseguit canviar la forma del Parlament autonòmic, mitjançant el veto a l’entrada de l’esquerra abertzale a la cambra. Es tracta per tant d’un “canvi” (paraula tan ben sonant en aquest sentit pels espanyolistes) forçat, un canvi a mitges o si més no enganyós, perquè els vots lliures de lleis sancionadores d’ideologies haurien donat un Parlament basc amb majoria nacionalista basca: PNB 28, PSE-EE/PSOE 22, PP 11, esquerra abertzale 7, Aralar 4, EA 1, EB-B 1 i UPyD 1.
Sabem que la majoria dels joves d’avui en dia quan senten parlar de política solen oposar-se i donar la seva opinió contrària al sistema polític i creuen 
